festensoci

Els Pastorets de Catalunya!
Els Pastorets de Catalunya!
INFORMACIÓ SOBRE L'ESPECTACLE

anunciat butlleti

Vols fer arribar la teva publicitat amb el nostre Butlletí informatiu?

Si t'interessa que la teva empresa o els teus productes arribin a més de 1.000 famílies per mitjà del Butlletí trimestral de l'Entitat.

Telefona al
977 662 993
i en parlarem.

Comparteix-nos

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to Twitter

coordinadora

Últimes notícies

L'equip de Futbol Sala campió comarcal

L'equip de futbol sala ELS PASTORETS-HIERROS LUBESA campió de la 1a divisió comarcal.
 
L'equip de futbol sala Els Pastorets-Hierros Lubesa ha trencat aquesta temporada tots els records de la 1a divisió del futbol sala comarcal. En els 15 partits disputats el balanç de victòries ha estat de 14 per només 1 empat aconseguint 43 punts dels 45 possibles, curiosament l'empat va ser contra l'equip de l'Estel-Acervi ultim classificat. Pel que fa al balanç de gols ha estat de 81 a favor per només 33 en contra cosa que ha fet que el davanter de l'equip Sergi Guasch hagi estat el "pichichi" de la lliga i que els porters Eloi Ortiz i Joan Ferré hagin estat els menys batuts.
Per ultim potser el més impactant és veure la estratosfèria diferència de punts amb què ha deixat al segon classificat, que ha estat de 17 punts.

Pep Bargalló, reescollit president dels Pastorets

Dilluns passat (23 de març de 2009), els Pastorets del Vendrell van celebrar Assemblea General Extraordinària en la qual hi havia la convocatòria d'eleccions a president de l'entitat. Només es va presentar una candidatura encapçalada per l'actual president Pep Bargalló, que fou reescollit per unanimitat de tots els assistents. La Junta Directiva ha quedat formada per les següents persones:

- President: Pep Bargalló i Jané
- Vicepresident: Àngel Aunion Riembau
- Secretària: Àngels Navarro Panizo
- Tresorer: Carles Guasch Llorens
- Vocals: Joan Figueras Bové, Teresa M. Heredero Brufau i Josep Manuel Piñol Orpinell

Una vegada aprovada la Junta, el president va donar a conèixer el programa de la candidatura el qual és molt extens i de grans continguts, sobretot el repte del nou Teatre La Lira, el qual motivarà inversions important en decoració, luminotècnia, so, etc.

Així mateix s'acordà que el Director per la propera temporada seria el Pep Vinyes Solé.

En una primera convocatòria d'Assemblea Ordinària, es van aprovar tots els punts de l'Ordre el Dia.

junta2009

Títol d'Honor als Armats

El 17 d'octubre de 2008 vam rebre el titol d'Honor de mans del Molt Hble.President del Parlament de Catalunya Sr. Ernest Benach.


titolHonor1titolHonor2

Sortida a Italia (11 al 15 d'octubre de 2007)

ANADA A FLORENCIA... (quieto todo el mundo..!)

Uns 1500 quilòmetres amb moto... els del vaixell hi van de regal..!

Participants en moto:

1) El Dani i l'Àngels amb la Suzuki Custom-Mega-Intruder
2) El Jordi i la Fina amb l'imparable Majestic
3) L'Enric i l'Anna amb el Rocinante vermell sang
4) El Jaume Vallès i la Núria amb la Kañasaki

2007 Italiai de nou la participació estel·lar del nen Jose i la nena Antònia fent-nos de cotxe escombra, furgoneta de reparto, UVI mòbil, sala d'esbarjo i descanso del guerrero (més aviat de les guerreras...) amb el seu Nissan Primera de tota la vida.

Nens i nenes dels MuterusPV... després d'aquesta darrera i intensa passejada per l' Europa Mediterrània i les terres de llevant, necessitava deixar que les anècdotes de tot tipus viscudes tant apassionadament per la penya "del llanto" (en acrònim: 2MTPV) se m'assentessin al fons de l'estómac i em produïssin les reaccions justes i adequades per poder-les transmetre a través de la crònica sense que hi sobrés ni hi faltés res... o sia, amb la justa mesura entre el seny i la rauxa... i beno... em sembla que ja ta..!
Som-hi doncs.

Dijous, 11 d'Octubre de 2007

A les 17:00h o'clock, tota la muturadaPV érem als "muñequitos" neguitosos per posar a girar els cigüenyals de les nostres SMMQQEZ (Super Mega Maquinorres Que Quitan El Zentío) a 11.500 voltes (o veeees a saber si més i tot...) i començar a espantar gossos, canalla, dones embarassades i els venedors de l'ONCE amb els nostres "caballitos" i derrapades terrorífiques.
-Que marxem o què..?
-Ai quins nervis..!
-Què ja hi som tots..?
-On pararem..?

El que us deia: un fàstic de neguit. Així que... pa què esperar més. Fotiqui de grup, botó, gas a fons (o no...) i sortida puntual cap a Barna via els túnels del Garraf.
Arribada al Cap i Casal sense cap publema, recollida de la Núria (oeeee, oe, oe, oe...), parada a l'avinguda Paral·lel per posar mam a les màquinorras i comprar Coca-coletes, Fantas, olivetes i d'altres mariconades pel sopar (vaya colla de viciosos amb cara de conill de granja que estem fets..!) i finalment, tal i com s'espera de una gent que s'ha fet gran fent bondat de la bona, dues hores abans de la sortida del vaixell, ja érem els primers vehicles aparcats davant de la zona d'embarcament observant acollonidos com anaven entaforant camions i més camions dins del ferri de Gènova.
Home... potser si que vàrem ser massa puntuals i tot, perquè... per acabar pujant a darrera hora, a mogollón, amb presses i al crit de: Sálvese quien pueda... y las mujeres y los niños primero..! Doncs potser tampoc feia falta tanta puntualitat, però beno... ja se sap que: "Quan li aixeques la cua és molt fàcil dir si es mascle o femella...", i com els MuterusPV som així, pos... "antes partios que incumplidores..!".

Un cop dalt de la Grandi Navi Veloci i amb un cert esparverament perquè no sabíem (i de fet ja no ho sabrem mai més...) com s'ho farien per lligar les motiquis tota aquella colla de mariners murris, peluts i barroers que nosaltres veiem anar amunt i avall carregats de cadenes enormes i amarrant camions a terra a cops de martell:
-Ai Dio mio... pobres cromats..! -deia el Dani...
-A veure si me l'agafaran pels cilindres, pobreta..! –somiquejava l'Enric...

Però clar, com que teníem que anar a buscar coses al maleteru del Primera, (beneït sigui per sempre) pos apa... SMMQQEZ abandonades a la bodega, paquets sota del braç i apa, cap a les habitacions amb vistes... beno, si més no amb finestres, valen.?
I ja estem embarcats.

Deu minuts per repartir-nos els catres i deixar els trastos tirats de qualsevol manera dins d'aquelles ratoneres amb lavabo i inici de la descoberta del vaixell acompanyant-la amb els comentaris de rigor:
-Ei canalla... heu vist quins saloons més chachis..?
-Hosties tu, quins pasillos més llargs..!
-Collons que gran per ser una merda de ferry..!
-Ja heu sortit a la coberta de fora..? Anem, anem que això ja es mou..!
-Nens... em d'anar a baix que hi ha botigues i un bar amb piano..!
... o sia, aquella glossa intel·ligent (eiiiii, quina paraula, oi?) que demostra amb claredat inequívoca que, qui l'utilitza és gent molt... però molt llegida i viatjada i que ja res els sorprèn ni embadaleix... gent dels Pastus del Vendrell, vaja...

Finalment, després de veure com es queia la palmera de fer bonic a l'entrada de la tenda Duty Free degut a l'inclinació de la caravel·la, mentre les piles de Toblerones del mostrador ni es bellugaven (quin misteri, oi..? Serà cosa de les forces electromagnètiques o és que estaven enganxades amb pegamento UHU..?), parada i fonda a la popa de la nau.
Aquí, a la meravellosa zona de la piscina... buida, d'acord... però era la zona de la piscina, o no..? Cony ja..! ...doncs vàrem contemplar extasiats i una mica morts de fred, com Montjuïc es quedava enrera i s'allunyaven, poc a poc, les llums de la ciutat de Barcelona. I ara que ho dic... ves que no fóssim nosaltres els qui ens allunyàvem..!
Eh... i he dit poc a poc perquè la Navi potser que fos Grandi (no us ho negaré pas) però Veloci..? A 36kms per hora que anàvem..? Home, massa veloci no és que fos, oi canalla..?
Com a canviat tot això des que el Titànic es va enfonsar. Aquells si que corrien de veritat...!!! Ara és que els capitans son uns marietes acollonits de merda.

Si més no, quan ja ni les llambregades del far de la Barceloneta eren visibles i l'aigua sota el vaixell es veia fosca com la gola d'un llop, ens assentàrem a la nostre taula de plàstic favorita i ens vàrem col·locar entre pit i espatlla uns bocates de palla i garrofa que portàvem preparats de casa, regant-los amb les Coca-coles, les Fantes i la cervesa de litro que havíem comprat a la benzinera.
Ni el cafè no ens vàrem fotre al bar de la piscina..! I és que, nens... la pela és la pela..!
Més tard, una volteta per fer la digestió, una visita a les màquines del Casino i cap a la barraca de pet. I es que, entre el cansament, les emocions i la truita de Biodramines per no "rujar" que ens havíem fotut, les parpelles ens varen començar a pesar com si fossin de plom i qui més qui menys, a la mitja hora era dormint com un siseru... que no sé que vol dir, però la gent ho diu...

Divendres, 12 d'Octubre de 2007

Ens llevem... dins del vaixell, clar..! i de mica en mica, uns més tard i d'altres més d'hora, tots anem a parar un altre cop a la taula de plàstic de la piscina que ens havíem agenciat la nit abans.
Esmorzar i mati lliure per visitar la ciutat i rodalies... quina gràaaacia, oi..? Però com que la tripulació no ens deixava sortir de la barca... amb els vehicles... fins arribar a port, doncs apa... amunt i avall... avall i amunt de coberta en coberta com a vulgars rodamóns... quina mala llet tenen aquests italians.
De fet, aprofitant que hi havia una capella i que segur que el capità era molt amable i simpàtic, jo fins i tot vaig proposar celebrar el casament de l'Anna i l'Enric... Només per fer unes "risas"... eh..! Però no hi va haver manera. Son uns "essaborios".

Al final vàrem fixar el punt de reunió, esbarjo i plató per a fotiquis a la popa del vaixell fins l'hora de dinar, que en aquest cas efectuàrem a la sala de festes(barra)discoteca, un espai considerablement gran i farcit de taules, cadires i sofàs color salmó, que els MuterusPV teníem pràcticament en exclusiva (ja sabeu... coses del nostre pesssident en Pep Bargalló).
Allí dins, assentats en aquells butacons que en centenars de vetllades deuen haver servit per escoltar la Raffaella Carrá i el Franco Batiato en viu, mentre les parelles d'enamorats es diuen marranades a l'orella abans d'anar-se'n al camarot a... ves a saber què... nosaltres ens vàrem fotre unes amanides amb moresc, unes pechuguetes arrebossades de pollastre de cal Potis i una truita de patata i ceba que no se la saltava un gitano.
Home, potser no va ser tant romàntic com lo del Batiato i les marranades a la orella, però ens varen quedar amb el pap ple que, en aquells moments, és del que es tractava.

A l'hora en punt, arribada al port de Gènova (oooooh que bonic...), descarregada dels vehicles després d'una llarga espera desesperant (Miracle..! les motiquis estan senceres... Deu existeix i és entre nosaltres..!!!), i directes cap a la "autostrada" de peatge que ens durà a La Spezia, Carrara, Pistoia... (Módena i la seva fàbrica de Ferraris son just allí al costat), Prato i finalment Florència
Eh canalla... i què me'n dieu de aquella autopista..?
Quina passada... Quina meravella... Quina carretera tant brutal... Deixeu-vos de histories de parvulari i canteu amb mi, mentre tots junts fem l'onada:
-El Senyor a fet amb mi meraveeelles... saaant és el seu nom...
Perquè aquestes coses, o les vius en directe o si t'ho expliquen no t'ho creus.

Allí tot deu corre... tot deu t'avança per on li rota... tot deu passa per on vol o per on pot sota la consigna de "maricón el último". Els Alfa-Romeo esportius... els FIAT cinquecento, els camions de butano... les furgonetes de reparto de llet... fins i tot els SMART Fortwo van a cent-vuitanta... Si quan et passen semblen borinots de colors en busca de femella..!!!
A més, els túnels mal il·luminats (ara t'hi veus... ara no t'hi veus...) i els ponts altíssims hi son omnipresents i saps perfectament (tothom ho sap) que si et fots una nata no tens salvació... o et mates de cop o t'aixafa un BMW... eh... però ni se t'acudeixi afluixar... perquè a mica que t'entretens et fan llums i t'arraconen a la cuneta... ai no... a la cuneta no, que no n'hi ha..!
Deu meu quin plaer... només feia mitja hora que érem a Itàlia i ja sabíem què collons sentien els Gladiadors quan sortien a lluitar a la sorra del Coliseu... Aquella autopista ens va ajudar a copsar amb tota la seva intensitat la por dels Legionaris Romans quan s'enfrontaven a les tribus bàrbares... i aquestes coses tens que viure-les algun cop a la vida o aquesta no haurà valgut la pena.
Nens i nenes que m'esteu llegint, creieu-me... circular per allí és un autèntic plaer pels gourmets de la carretera (¿Te gusta conducir..?) ...o sia: Pels MuterusPV.
Perdona..? Com dius..? Que tu hi vas ser i potser no ho veus ben be així..? Beno, doncs potser no, però com qui està escrivint soc jo... po segueixo i insisteixo... aquella autostrada és un autèntic plaer... i apa... ja ta... La propera vegada escrius tu la crònica... valen..?

El fet es que un cop arribats a Florència sense cap més publema que un lleuger embús de trànsit un parell de quilòmetres abans de la ciutat, vam tirar de "gipiese" i en un tres i no res érem a l'hotel reservat... beno... als hotels reservats, així, en plural, perquè per una qüestió de "overbooking" i desprès d'un petit tira i arronsa entre l'Àngels, l'Antònia i el cosí-germà d'en Frank Rijkaard, ens varen acabar distribuint en dos hotels annexes que nosaltres de seguida vàrem tenir batejats: el puti-club Lolita's i l'ambaixada xinesa a la Toscana.
Dutxa ràpida, canvi de calces i apa, motiquis en marxa i cap a sopar al centre de la ciutat..!
Sis carrers a la dreta, tres a l'esquerra, un passeig, dues rotondes i deixem els vehicles en una "espècie" de parquing/esplanada a l'aire lliure al costat mateix del Ponte Vechio... beno... al costat... costat, potser no, però vaja... tot plegat no hi hauria més de dos o tres quilòmetres riu avall fins aquest coi de pont. Eh... i si més no, la caminadeta ens va servir per fer gana a l'anada i per pair el sopar a la tornada... ah, i per fer unes magnífiques fotos nocturnes del pont vell vist des de l'altre pont del costat.

Més afotiquis tocant-li el morro al Porcellino de Florència per allò de que porta bona sort, sopar amb alegria a la Grotta Guelfa de la Via Pelliceria (hòsties com picaven aquells spaggetinni al diábolo..!), retorn a les SMMQQEZ travessant tot xino-xano la part comercial i monumental de la ciutat i finalment fuga del parquing fent-nos un "sin-pa" per davant la jeta del vigilant subsaharià, de la que a Florència encara se'n deu estar parlant...
-Si señori caravinieri... le amotiqui han salito derrapandi per delante de le mio morri como le Valentino Rossi a Mugello... –els hi deuria dir el securata als policies...
Quina vergonya pels Pastus (aiiiii, si se n'entera el Pep Barga..!) i quina pena no poder tornar mai més a aquella ciutat per ser uns delinqüents buscats per la justícia... En fi... ara ja està fet... Eh..! I lo bé que ens ho vam passar..?

A l'arriba a l'hotel, anada a mumí immediata... beno... m'han dit que els que tenien habitació al puti-club encara es varen entretenir un ratet ficant l'orella a la paret a veure què escoltaven a la cambra del costat (vaaaaa... no em digueu que no que tots ho sabem que sou uns viciosos..!)
Els que érem a l'ambaixada xinesa ens vam divertir una mica menys perquè aquella penya asiàtica a les sis posen la tele a tota metxa i es dediquen a cridar pels passadissos i a matxacar les portes de les habitacions a puntades de peu i apa... diana per tothom. Deu ser un costum de les classes socials benestants d'aquell país (els que tenen diners per viatjar, vaja) i que hi farem... ells són mil dos-cents milions i nosaltres només sis. O sia... a tragar... de moment... Si més no, vàrem dormir prou bé.

Dissabte, 13 d'Octubre de 2007

Breu esmorzada al hall del puti-club, cafetonets, màquines en marxa i cap al centre falta gent. Primer que rés i com a bons turistes que som (jo quasi diria que força més que muterus... ves que et dic..!) paradeta a la piazza d'en Michelangelo des d'on es domina visualment tota la ciutat.
Cua per agafar lloc a la cantonada bona (aquests turistes d'autocar es fiquen per tot arreu..!) i superfotiqui de grup.
D'aquí directes al parquing del nebot de Don Vitto Corleone, just al costat del Ponte Vechio (aquest cop si que era al costat, costat) i apa... a veure carrers, places i botigues.
Si més no, al nen Jose de cal Callizo de tota la vida, li vàrem donar temps lliure perquè pogués fer totes les fotiquis que li demanés el cor amb la... ¿innocent..? pretensió de que disposes de suficient material com per crear una obra mestra de la producció audiovisual mundial que ens deixés embadalits com a tanoques quan ens convidés a veure-la... Si, si... ja sé que també us faltava la crònica, però ara ja la teniu, oi..? Doncs beno... a veure pa cuando lo otro...

La resta mentre tant poguérem fer el préssec pel mig de la població (un ratet), gaudint dels monuments (fantàstics, no cal dir-ho) i comprant al mercat de l'estimat Porcellino els quatre records imprescindibles que toca endur-se de la ciutat.
A l'hora acordada (12:00h) tots al parquing (d'aquest si que hauriem hagut de marxar sense pagar, perquè... vaya clatellada ens va fotre el nen de cal Corleone..!)... contacte, llums, rummm, rummm, rummm i apa... autovia lliure de peatge i cap a Pisa falta gent.

Ei... pareu-vos un moment.
Si us plau... repasseu tot el que porteu llegit fins ara i observeu els noms de les poblacions que he anat anomenant... Us les recordo..? Vinga doncs: Gènova... La Spezia... Carrara... Módena... Florència... Pisa...... i només soc a la meitat del trajecte..!!!
Fixeu-vos en la diferència amb els noms de les poblacions que habitualment anomenem en les nostres sortides muteras de cap de setmana..? A saber: Santa Oliva... Saifores... Llorens... la Bisbal... Rodanyà... i quan anem per nota alta: Torredembarra... Reus... Riudecols... Falset... Porrera... La veieu la petita diferència..?
Bé, jo només ho dic per si algú no s'havia fixat que estàvem recorrent en poques hores lo que l'Anibal va tardar mesos en patejar-se... clar que nosaltres teníem les SMMQQEZ i ell anava en elefants, però beno... tot són coses que es fiquen entres les cames, oi..? Vosaltres penseu-hi, valen..?
Som-hi un altre cop.

El fet és que arribem a Pisa i anem per feina. Com ha de ser, què collons, que per descansar ja tindrem l'eternitat..! Això vol dir: Via Cisanello, Via Bonanno, Piazza del Miracolo, bocata, fotiqui tipicorra i apa, ni records ni hòsties: Carretera i manta... Eh, eh... que aquella ciutat tampoc donava per gaire més..!
Home, si ens haguessin deixat adreçar la torre, pos mira... potser el nen Bargalló hauria pogut fer uns quans socis italians entre els acollonidos per la capacitat i eficiència de la penya dels Pastus, però com que la gent dels xiringuitos de souvenirs van començar a posar-se tontets:
-Ei, no ho feu que ens foteu el negoci enlaire...
-Si us plau, que tinc encarregada a Xina una comanda de torres inclinades...
-Apa canalla, aneu a adreçar l'àngel Tobies...
... en fi, que allí no ens hi volien, així que: Arrivederci Pisa... un ratet de moto per la nostra autostrada favorita i... Buonasera San Remo..!

I colliiiiiiiins el que ens vàrem trobar allí..! Ni més ni menys que el NYALA Suite Hotel de la strada Solaro... l'establiment més freaky de tota la costa Blava italiana... de llarg..!
Hey... i no em feu explicar el que vol dir: freaky. El que vulgui saber-ho que hi vagi i un cop allí que observi acuradament la recepció del Nyala amb les seves teranyines de disseny i dibuixos d'astronautes... que passi per la sala d'ordinadors amb decoració de menjador de casa l'avia (amb wifi, això sí)... que es deixi seduir per les papallones i plantes de plàstic xino mandarino del menjador d'esmorzars... o es resguardi a l'ombra dels parasols pseudo-hawaians de colors vius a rabiar de la zona la piscina... i després parlem del què vol dir "freaky", valen..?

El fet és que el lloc era perfecte per a nosaltres: totes les nostres espaioses habitacions eren aïllades en una ala solitària i comunicades pel jardí del darrera... o sia... guai per fer festes pijama..! Així que entre crits de joia i expressions forassenyades vàrem prendre possessió de les cambres, una dutxeta (els muterusPV nets si que ho som) i passats uns minuts ens en vam anar a sopar.

Sopar a la pizzeria Mediterraneo del centre de San Remo, on hi férem cap després de donar un cop d'ull al famós casino de la població... eh... per fora... Uns quants de nosaltres hi volíem entrar per rebentar-lis la caixa, però com que ja érem buscats pels Caravinieri per l'incident del parquing de Florència, finalment es va imposar el seny, vam dir allò de: No ens els acabaran ni llençant-los..! i els hi vàrem perdonar la vida.
Ja de tornada al Freaky-hotel, festa pijama... de pa sucat amb oli, tot hi ha que dir-ho. Dos acudits, dues bestieses i després d'una mica de ji,ji,ja,ja cap a mumí que la canalla vol fer nones... o no... perquè amb aquella decoració tant extravagant que ens envoltava, les neurones anaven una mica revolucionades.
Si més no, jo no baix escoltar rés... i això que vaig posar el got a la paret, ja us ho dic ara... però rés. Ho deurien fer amb "sordina"... o potser és que l'habitació del costat estava buida... ara no ho recordo. A mi m'hauria agradat sortir a mitjanit a vendre submarins a la penya aprofitant el jardí del darrera però... que va..! Em vaig quedar fregit a la primera, una pena fer-se gran.
En fi que el dissabte ja s'havia acabat.

Diumenge, 14 d'Octubre de 2007

Ampli esmorzar de torredetes, melmelada i bolleria rodejat de "gente bonita" molt en la línia de l'establiment, o sssea: velles viciosas de casino i bingo de la costa Blava, amazones de les de pantalon arrepatallat i cavalls de veritat (se suposa..!), famílies benestants de nens repel·lents de tant bonics... en fi, ja m'enteneu, oi..?
El fet es que nosaltres ni cas, així que suquet de taronja, uns croissanets, cafetó i apa, per la sinuosa carretera de la costa, envoltats de motos per tot arreu, que ves a saber on cony anaven... cap a Bordighera, Ventimiglia i Montecarlo on, segons el programa havíem d'anar a prendre'ns una coca-coleta a la curva de la Rascasse per poder-ho recordar cada cop que veiéssim les carreres de Formula 1 per la tele... però no... beno... sí, però només "casi"

Nosaltres vàrem arribar més o menys (...més o menys...) bé al Principat però ni ens van deixar passar pel túnel del circuit ni estava oberta la cafeteria de la Rascasse, ni na, ni na. Nuestro gosssso en un posssso. I tot per una merdeta de carreres de karts d'aquestos que corren aquí baix a Coma-ruga... té pebrots la cosa.
Aquí el nen Barga es va despistar. Deu ser que amb els Grimaldi no hi té bona relació.
Però bé, tampoc va estar malament perquè, a part de les voltes i voltes que vàrem donar amb els vehicles per tot el Principat (però tot... eh..!), després vam fer-nos una passejadeta a peu pel boulevard Alberto I (aquí és on vàrem aparcar), la rue de la Princesse Caroline, la rue Grimaldi... per acabar engrapant un entrepà i unes cerveses en un bareto de la rue Terrazzani... beno n'hi va haver que no tenien massa gana per no sé què d'un canvi de temps, però això ja els hi passa a la gent quan es fa gran, oi canalla..?

A l'acaba, som-hi un altre cop... carretera, canvi de país (com aquell que canvia de província), i au... directes fins a Arles on encara hi vàrem arribar amb llum de dia. Perfecte. Uns minuts de relax, gallumbos i calces netes i cap a sopar.

Nens i nenes... quina ciutat més rara, oi..? i lletja..! Començant per la passió que tenen per allò de "la fiesta taurina" i acabant pels carrers foscs i les barriades on ens varen advertir que sobretot no hi entréssim, el cert és que... si més no a primer cop d'ull, no hi ha res que faci a Arles mereixedora d'una segona visita.

I es que, nosaltres vàrem anar allà on ens va indicar la recepcionista de l'hotel, ens vàrem bellugar pels llocs que, suposadament figuraven com a turístics a les guies que teníem, vàrem donar unes quantes voltes a l'entorn del Coliseu Romà reconvertit en plaça de toros (pa matadlos..!) que és el monument més destacat de la població i ni li trobàvem la gràaaaacia, ni trobàvem lloc per menjar (a les vuit de la tarda) ni veiem res més que cagarrutes de cavall o de toro (ves a saber..!) per tot arreu on xafaves... i clar, això ja ens estava posant dels nervis.

Per fi, quan ja començàvem a desesperar, mercès a l'empenta de les femelles del grup que s'encarregaren de la gestió, vam poder sopar en un local on, si més no, vam ser molt ben atesos.
De tornada a l'hotel, meeting a la sala de estar envoltats de vestits de toreros, capotes i banyes de toro (vaya una perra que tenen aquella gent..!) fins a ficar-nos cegos d'aigua mineral... Està clar que així no hi ha manera de fer una festa pijama en condicions... Vaya penya més formal estem fets els Pastorcills del Vendrell.
I apa, després d'esborrar Arles de les neurones cerebrals fins que no es facin amics dels animals i reconverteixin el Coliseu Romà en amfiteatre, cap a mumi que demà hi ha llesca.

Perdona..? Com dius..? Que aquest dia van passar més coses..? Que al mati hi va haver qui va aparcar la moto de cap per avall i volia enviar un gipiese no sé on..? Ah... pos no sé... potser si però no ho recordo, no... no deuria ser massa important. Si de cas ja ho preguntaré i si me n'assabento de alguna cosa ja t'ho faré saber, valen nen..?

Dilluns, 15 d'Octubre de 2007

Avui ens em aixecat més aviat que cap dia... i tot plegat son les nou quars de deu quan marxem de l'hotel... ei... a mi em sembla que, tal i com té de ser... no ens vàrem estressar massa, oi..?
La tornada va passar sense pena ni glòria, això vol dir: quilometres i benzineres... benzineres i quilometres... tot i que jo destacaria el fet de que al migdia vàrem arribar a Barcelona com aquell qui no vol la cosa, amb el cul sencer i quasi sense ni adonar-nos-en.

Ja a la Ciutat Comtal, deixem la Núria a casa perquè se'n té que anar a treballar de tarda (ooooooh... petonets i abraçades...) i apa, cap al Port Olímpic a dinar. Parrillada de peix, cafetó, xarrups, fotiqui amb vaixells de fons i cap al Vendrell falta gent on vàrem arribar frescos com a roses... tal i com correspon a uns veritables muterusPV... o no..?

I ja ta... Ja ho sé que aquesta sortida va oferir moltes més coses que les recollides en aquestes vuit pàgines (vuit..? Tela..!) i que, sobretot en un primer moment semblava que algunes d'elles no havien estat del tot positives (cansament, presses, autopistes... cascos que fan mal...) però ja sabeu que diuen ... "qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa...", i jo hi crec fermament en això. I sé... i ho sé positivament... que a mida que passin els dies i fins i tot els anys, d'aquesta sortida ens en quedaran uns records tant intensos que serà, ja per sempre més, una part important de les nostres vivències i per tant de les nostres tertúlies, precisament perquè no tot van ser flors i violes... i si no ja m'ho direu.

A veure quan hi tornem..!

Apa nens i nenes, siau i tonets

Jaume Vallès

logo smp

tag